Oli d´oliva

Açò només és un exemple de cóm pot ser la collita i fabricació de l´oli d´oliva. Hi ha altres maneres de collir i replegar, però ací ho fem aixina, i aixina vos ho mostre.

Lo primer és matinar. Aplegues al bancal i l´agret encara està mullat de la rosada, al fons es senten els trons d´algun caçador i les merles desapareixen entre crits quan senten la nostra presència.

Escampem les veles baix de la olivera que anem a collir, i el primer que fem és sacsar-li les rames amb la "tombaora". Si les olives estan madures en cauen bon grapat. El moviment del braç mecànic les fa caure.

Però com sempre, moltes se´n queden al arbre, i s´han de tombar manualment. Nosaltres gastem uns raspalls com els que gasten els xiquets a la platja. El passes per la part més fina de les rames i en tombes prou. Les oliveres encara son joves, i si creixen molt ja haurem de utilitzar el mètode tradicional, la canya.

Una volta collides i amb els cabassos plens, amb la carretilla les portem al lloc on tenim la maquinaria. El primer que farem serà passar-les pel garbell, per a separar les olives de les fulles. Les deixes corres garbell avall i les fulles van perdent-se pel camí.

Quan tenim les olives netes, s´han de passar pel molinet, que les moldrà deixant-les fetes una pasta.

El següent pas és premsar-les. La premsa consisteix amb un pistó hidraulic que les apreta contra un tope que té dalt. Baix té una platera que és on es replega el suc que va fent-se per l´efecte de la pressió. Per a que la pasta no s´escampe, es posa dins dels esportins, que son unes eines d´espart en les quals, en acabar el premsat es quedarà només la part seca de la pasta.

Del suc que cau, una bona part és aigua, per això es gasta aquest decantador. Degut a la diferent densitat l´oli i l´aigua queden separats. L´aigua queda baix, i l´oli dalt.

I…oli fet!

Que estigueu bons!

No patiu, a Santa Llúcia ja s´allarguen els dies

Jo, com tots, estic fart de que a les 18h es faça fosc. No pots aprofitar les vesprades i quina diferència amb l´estiu, que passa de les 21h i encara fa claror! Bé, no patiu...al dia li queda poc per anar recuperant terreny.

No ho dic jo. Ho diuen els savis, els avis:

"El dia s´allarga: Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; pels Reis, un pas de vell; per Sant Joan el dia més gran, i passat Tots Sants els dies son germans"

Santa Llúcia ja està ahí, el 13 de desembre, un pas de puça.

Que estigueu bons!

Sis coses sense importància que et fan feliç

Acabe d´adonar-me´n i de casualitat, just quan he decidit pegar una visiteta a la blogosfera abans d´anar-me´n a dormir, que Vicent em va passar un meme el diumenge. I siguent ell, i encara que siga per pagar-li(amb un preu barat) el fet de llegir-li i no comentar-li els posts, he de seguir-lo. I ben pensat, no és mala cosa esta de pensar coses que ens agraden.
Allà vaig:

- M´agrada despertar-me abans que el despertador. A mi és que no m´agrada que em diguen el que he de fer, per això despertar-me sense "ajuda" m´agrada moltissim. Ho sent com una xicoteta victòria.

- Em fa feliç encendre el foc a la xemeneia i que no faça fum dins de casa. No sé si pels vents o per la fabricació, son majoria les voltes que fa fum i no pots gaudir de la llar.

- Em fa feliç obrir la nevera i vore que encara em queda algo de dolç...els que som golosos sabem que vull dir.

- M´agrada aplegar a casa i que vinguen la parella de terratrèmols, Dacsa i Xufa, a esperar-me a la porta, botant i embrutant-me els pantalons, i jo sense poder enfadar-me...

- Em fa feliç quan vaig pels pobles del interior, vore que molts d´ells apenes creixen i es conserven com sempre, com pobles. Als de la costa no ens han deixat ser pobles. Ara no sabem qué som.

- I m´agrada que tingueu en compte este raconet que va nàixer un dia no sé com. Quan he vist que al post de Vicent havia escrit un nom com el meu, i en posar-li el dit del ratolí per damunt he vist que era jo m´ha fet molta il.lusió, m´ha agradat i clar que si, em fa feliç.

Ara m´he quedat dubtant, perque el meme diu "coses sense importància", i realment tot allò que et pot fer feliç, per xicotet que siga, és important.

Que estigueu bons!

Que estigueu bons!

A voltes em sorprenc a mi mateix quan, en acomiadarme, amolle: "Hasta luego!"...Hasta luego? Seré taboll! Entenc que si parles castellà digues "hasta luego", però no parlant en valencià!El que més gaste és l´"adeu!" tot i que no m´agrada per les connotacions religioses. "Amb Déu?", amb Déu, qué?, si ell no fa res per ningú! Oh Déu, si estàs per allà dalt, ves baixant a tota paleta, abans de que açò pegue un pet, perque si ho comportes se t´amuntonarà la feina. Vull dir, que acomiadar-te amb un "adéu" tampoc és gran cosa, vista la inoperancia del Totpoderós...

Les propostes en son un parell:

La primera, més senzilleta, és :acomiadar-se amb un "a reveure!". "A reveure" implica un desig de tornar-te a trobar amb les persones de qui t´acomiades, i suposadament, sempre amb salut. "A reveure", 9 punts.

I la segona, la meua favorita, és: "que estigueu bons!". Recorde quan era xiquet, els meus iaios vivien al Raval, i a voltes quan anava a visitar-los i feia solet, ells estàven seguts a la porta de casa amb les cadires de boga, i jo seia al batedor (el batedor és la pedra que hi ha a la porta de les cases velles, això que a la resta del món digueu portal. Portal...el portal està a Betlem! hehehe ) i em preguntàven per l´escola, la bicicleta i coses de iaios i nets... fins que pujava algun home o dona pel carrer i sempre, ens deien:"que estigueu bons!"Sense dubte és la millor fòrmula, una expresió clara de desig de benestar per als que es queden al lloc. "Que estigueu bons!", 1o punts.

Vaig a començar a gastar-la:

Que estigueu bons!

La Tardor ens ha envaït

Es ara, quan les figueres es queden nues

i les fulles dels ceps començen a prendre tons ocres abans de caure,

que els bancals, ben assaonats, s´omplin d´agret (Oxalis pes caprae) i semblen una catifa verda. Qui estiga preguntant-se perqué es diu « agret », o no ha segut mai xiquet o ha viscut tota la vida a la capital. Qui no ha mossegat mai un manoll de agret? Eh, ehhh!

Tot el que ara és verd, quan li toque florir, serà una mescla de verd i groc.El groc de la flor, clar, i serà molt més vistós.

A més de l´agret, després de les primeres plogudes, també podem trobar Ravanell o Ravenissa blanca(Diplotaxis erucoides), que fa contrastar la seua blancor enmig de tant de verd. El Ravanell és considerat una mala herba, ja no per la seua facilitat per escampar-se, més encara perque té molta mel i les abelles van a buscar-li el nectar en lloc de estar polinitzant ametlers, la qual cosa els fa baixar el rendiment.

I també la Rapa, Rapallengua o Cresolet ( Arisarum vulgare) si la terra és bona. Hi ha una dita que diu:" Bancal amb rapa, ni es ven ni es barata". Per algo serà...

En alguns llocs també s´anomena frare, a vore si sabeu perqué? hehehe

Au!

La caiguda d´aigua de la cua de cavall.

Ja vaig parlar d´aquest lloc fa uns mesos, però clar, la tardor de la nostra comarca no és una tardor qualsevol, i els paisatjes canvien molt. Per aixó pense que estic escusat per ser repetitiu i deixar-vos un parell de fotos de Laguar tal i com està ara, després de les fortes plujes d´octubre.

Als que ja heu anat no vos dic res, però als que no coneixeu aquest lloguet, aneuuu! Ara està espectacular. Les fotos mostren el que es veu, pero no fan transmeten el soroll de l´aigua esclafint sobre la pedra, ni la humitat, ni la verdor ni la història del lloc.

Si vos animeu, la cosa és ben senzilla: aparcar el cotxe dalt de Fleix, caminar 200m fins el Llavador de la Font Grossa, i 50m més avant ja començen els escalons i en 20 minuts de sender ja estem admirant la caiguda.

I pensar que encara hi han moltes persones a la comarca que no coneixen la zona més bonica que tenim...

Un poblat de la Contestania (Oppidum del Morro Castellar)

Abans de que vingueren els romans amb els seus números, la seua religió i les seues coses de romans, esta zona era anomenada Contestania. Dins de la época íbera, els contestans ocupaven la provincia d´Alacant, la pard Sud de la de València, i part també de Murcia i Albacete.
Aquella gent que vivia prou bé, per a el que era viure bé per aquella época, mantenia bones relacions amb pobles forasters, amb els quals comerciava pel port de Dènia.

Barataven o compraven utensilis cerámics a canvi de vi (es diu que a Benimaquia estava la premsa), gàrum (una pasta salada feta amb anxova, que feia salivar als pobles forasters), i excedents de cereals.
Gràcies a les seues amistats amb els forasters no les van passar tan putes com altres tribus amb les freqüents invassions i atacs de pobles guerrers, però com eren tan orgullosos, poblat (oppidum) que construien, oppidum que amurallaven fortament, tot per donar-se-les de més que el poble del costat. Els poblats eren construïts dalt de morros de difícil accés, sempre ben prop de una zona amb aigua i on poder treballar bé la terra. Normalment eren allargats, amb una gran i resistent porta, tenien molts pocs carrers, generalment un, i les cases aprofitaven la muralla per fer la paret posterior.

Un d´aquestos poblats, per desgràcia sense excavar, està a Teulada. Quan vas direcció Gata, just abans de entrar a la zona muntanyosa, dalt del primer morro a mà esquerra, estava este poblat. Si vas per dalt la muntanya es veu la muntonà de pedra, les restes de muralla conservada(part a terra ja enderrocada), i part del que era la torre de control i comunicació visual (segurament des de dalt es feien senyals amb els poblats del Montgó, el Cap d´Or, etc…). I per la carretera es veu una miqueta el muntó de pedra, però no es recomanable fixar-se molt si vas conduint…

Normalment estos pobles eren administrats per l´espavilat, o pel fill de l´espavilat, ja que el càrrec passaria de pares a fills, a mode de regnat. Sempre ha hagut algun pillet que comerciava amb els excedents de cereals del poble i feia negoci. En aquell temps el poder consistia en tindre armes de última generació, i l´espavilat, amb els diners del negoci, comprava unes quantes falkates (que no eren discoteques de Gandia), armava uns amics seus, i a viure bé cobrant als treballadors del poble per la seua protecció. Supose que és massa aventurat pensar que el poblat del Morro Castellar era administrat exactament aixina, però dalt o baix, aixina funcionaven. Uns treballaven de valent, i altres oferien protecció i feien el negoci, erigint-se com administrador-protector. Tampoc totes les époques durant la Contestania eren iguals…en van haver de més bel.liques i de més pacífiques. Vull dir que el que vos acabe de contar no és exacte ni científic, però tampoc se´n anirà massa de mare. Si algú pensa que hi ha algo incorrecte que ho comente i entre tots aprenem.

Au!

Pissi pissi ganya.

Vinga, tots seguts a terra formant un redolí, amb les cames allargades i començem a jugar.

“Pissi pissi ganya, oli de la ganya
filla mandonguera, grana´m esta casa
No te la puc granar, perque tinc la ma cordada
Quí te la ha cordada?
El Rei de la França, que balla la dança
Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes
La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!”

Jo recorde haver jugat quan era xiquet, amb els cosins i la iaia, a la caseta. Nosaltres seguts a terra i la iaia a una cadira de boga. Ella ens cantava la cançò, o pot ser la cantàvem tots mentre que a cada sil.laba, seguint l´ordre de les agulles del rellotge o el contrari, s´assenyalava un peu de cadascun dels qui estàvem jugant. Al jugador a qui corresponia l´última sil.laba de la cançò, “...diu que amagues eixe peu”, li tocava amagar-lo i seguir participant només amb una cama allargada. El que no recorde és si guanyava qui primer replegava les dos cames , o si ho feia l´últim que es quedava amb una cama allargada...alguna ànima caritativa que ens ho explique? Als vostres pobles la cançó era igual?

No és una llàstima que totes aquestes coses es perden? Home, la playstation és més divertida, pero hi ha moments per a tot, i és feina nostra intentar trasmetre aquestes coses als nostres nebots, fills, nets... Ho intentem? De segur que de xicotet hi has jugat, i sinó ja va siguent hora... ànim!

Au!

Llei de vida. La serp de ferradura.

Els sensibles ja m´haureu maleït...ho sent...açò també forma part de la nostra naturalesa més propera.


Em crida mon pare: "Corre i vine al corral amb la càmera!"
Allà que vaig jo a "cametes valeu-me" sense saber que anava a trobarme...i a un racó em trobe aquesta espectacular imatge:

Encenc la cámera, flash cap amunt a tota paleta sense mirar paràmetres, i abans que s´amague amb la presa a la boca li vaig poder fer 6 fotos, de les quals només se´n salven un parell. De p**a mare!

Aquesta serpeta ja fa temps que va pel corral i fa una bona feina controlant la població de rosegadors. No tan sols l´esser humà no li agraeix a la serp els favors que ens fa, sinó que pensem en exterminar-la...molt mal fet!

Bé, al lio. Els amics de fotonatura m´han dit que es tracta de una serp de ferradura (coluber hippocrepis). Sol medir 1 metre aproximadament, i es pot diferenciar d´altres serps pel seu disseny dorsal a rombos i la taca que te al cap en forma de ferradura, de la que pren el nom. Menja quan es jove, sargantanes i cries de micromamífers, però al ser adulta és una autèntica paparosegadors.Quan la presa es complicada pot comportar-se de mode constrictor. Es molt bona escaladora i la podem veure per dalt dels arbres buscant qué menjar. Li agrada molt la calentor de la carretera, per això és una de les més atropellades. I si la veieu no caldrà que fugiu, ja ho fa ella... no intenteu agafar-la o vos mosegarà, sense perill això sí, perque no es verinosa. I no la mateu si no voleu que els ratolins vos menjen!

De les 2 fotos més decents no sabia quina escollir... pel preu que van, pose les 2 i avant jeje bonus-foto:

Au!

Més content que un gínjol.

I perqué es diu “estar més content que un gínjol”? El gínjol està content?

El gínjol és el fruit del ginjoler, que és un arbre originari d´Àfrica i Siria
Pot aplegar fins als 10m. d´alçada, amb el tronc recte i clavillat, i fulles color verd lluent característic, que deuria estar registrat com color “Verd Ginjoler”¨(és una xorrada, pero ompli hehehe).




El fruit te forma de dàtil, una miqueta més redó; quan madura és color marró; amb una molla dura semblant a la poma, però sense suc; i un pinyol també allargat com el del dàtil. És ric en sucre i vitamina C, i ha segut utilitzat com a remei per a malalties de les vies respiratòries. Em sembla que el ginjoler és com el porc, que s´aprofita tot, ja que la seua fusta pot ser utilitzada per a fer instruments musicals, com la dolçaina (nyas, poll!)
A finals d´agost i primeries de setembre ja podrem tastar la seua dolçor. Si algú sent curiositat per tastar-lo que me ho diga i li´n faré arribar.

En alguns llocs està relacionat amb l´amor, i el Corà diu que és l´arbre on Mahoma va rebre la revelació, i que més enllà del ginjoler només està Déu. Ací jo en tinc un i més enllà d´ell només hi ha una esplendorosa figuera, que si bé no es Déu, de ben segur és el lloc que qualsevol divinitat escolliria per a fer el ple de migdia…quina ombra, quina frescoreta, quina becadeta…es torna a demostrar que les millors coses de la vida son debades i que jo tinc ganes de omplir...

Estareu pensant que jo parle molt però que de explicar la relació entre el gínjol i l´alegria res de res…tota la raó vos done…ni idea. I no será per no garbellar el google, que ho he fet, però no ho he trobat… Si algú ho sap, que ens ho conte i estarem… “més contents que un gínjol” :)

Au!

Ps. Per cert, i no és per omplir...m´ha fet gràcia el nom, i quan li busque un amiguet a Dacsa, li direm Gínjol. No direu que no és un nom bonic...! Això sí, si ara cada vegada que vaig al veterinari he de lletrejar Dacsa, més valdrà que porte Gínjol apuntat a un paperet...

Una curteta, de pirates.

Dieun que una imatge val més que mil paraules, i pot ser cert...depen quina imatge!

També una narració curteta pot tenir més de mil paraules de valor. Podria contar-vos que els pirates van saquejar i destruir la Vila d´Ifach, i després els camperols mai volgueren tornar a viure allí per por, tot i les facilitats dels senyors de la Vila. Que molta d´aquesta gent (els que se ho podien permetre) va anar a viure a Benissa. Que vaixells de gent de la comarca eren armats i convertits en corsaris contra els enemics del Rei. I unes poques coses més...però per més que conte, mai, mai, contaré tant com un escrit de l´época:



"E venint-se´n o dit patró ab lo bergantí e
presa la volta de València, éssent en la costa
prop de Benidorm e de Calp, mossén Jacme Civelles,
ab la sua galeota e un altre laüd armat
donà casa al dit bergantí e desparant- los moltes
bombardes e ballestes li feren donar la proha en
terra en la platja de Calp"



(A.M.V. Lletres misives)

Copiat del llibre "La pirateria y el corso en el litoral alicantino a finales de la edad media". José Hinojosa Montalvo.

Pedraforca

Açò dels premis Pedraforca m´ha vingut de nou... m´ha sorpres que Oscar em nominara, i m´ha fet il.lusió encara que ja he vist que molts esteu fins la coroneta de "xominaes" d´aquestes...

Jo, com em costa menys feina nominar 3 blogs que remugar, vaig a fer-ho. No tinc massa criteris per nominar aquestos 3, tan sols m´agraden, els seguisc quan em ve al cap, i crec que desgraciadament no son massa coneguts. Per tant, si la meua nominació ajuda a que reben alguna visita, em done per satisfet.

1 - Del rebost al seller . Un blog gastronòmic, al que supose que vaig arribar pel google. Ens explica menjars típics de la nostra zona, s´actualitza prou a sovint (més que jo hehe) i es mereix visites i opinions pel seu bon treball.

2 - Paisatges Mediterranis . Moltes fotos de pobles i muntanyes del País Valencià, totes elles amb una xicoteta explicació del lloc. Visiteu les Valls de la Marina. El vaig coneixer fa ben poc, gràcies a garrotipadur (que crec que és tiocuc), del fòrum.

3 - Ullades Naturals . Des de la Vila Joiosa, caminarem senders, gaudirem paisatges, coneixerem pardals i admirarem flors. Sense pagar un gallet ;)

Visiteu-los!

Au!

Romànic a la comarca?

La primera volta que em vaig trobar aquesta ermita, em vaig quedar bocabadat...això que veus que el que estas veient no pot estar on està, o mai t´esperes que estiga ahí...una sensació estranya que et fa fregar-te els ulls.


Quan es parla de romànic et venen al cap aquelles esglesies dels Pirineus, i la última cosa que penses és que ben a prop pots veure algo semblant. Que jo no sé si és románic o no, però ho sembla, no?





He posat el google potes cap amunt i no he trobat molta informació, i algunes dades contradictòries...aixina que si algú sap algo més podria informar-nos. Deuria haver-me informat jo, al museu de Castell de Castells, com bé em va recomanar l´amic diecerll ( http://www.flickr.com/photos/diecerll/ ) però no sé quan podré anar i tenia massa ganes de penjar aquest missatge.

Bé, a lo que anàvem. Al Pla de Petracos es pot accedir per la carretera que va de Benigembla a Castells. Més o menys a mig camí entre un poble i l´altre, a la dreta pujant, hi ha un indicador i cap ahí hem d´anar. Quan fem uns 200m. de camí (aquesta via ens conduirà a Ebo), i prou abans d´aplegar on estan els importants jaciments d´art rupestre, ens apareixerà l´Ermita de Petracos, que si té nom no l´he trobat.

Diuen uns que és romànica, i que a la Batalla de Petracos al 1609, quan tristament fa fer fama aquest lloc, va ser parcialment destruida. Diuen altres que no saben quan va ser començada, i que mai va ser acabada del tot. I diuen tant uns com altres, que el qui era rector de Castells l´any 1870 va intentar replegar diners per acabar-la, però uns lladres li´ls van furtar i tan trist va quedar, que fins i tot va abandonar el poble.








El que és cert és que si és romànica, deu ser una de les esglesies més antigues de la comarca, i és una llàstima que estiga com està. Tant costaria donar-li una imatge decent? em pregunte.

Au!

La palera o figuera de pala (Opuntia maxima)

Des de fa unes setmanes que vaig vore que les pales estaven florint, tenia ganes de afegir una entrada sobre aquesta planta. Faltaven les fotos i la investigació, perque jo açò que escric no és que ho sàpia, és que ho busque per curiositat i ja que estic ho escric ací per si a algú li agrada. En aquest cas tenia clar que em calfaria poc el cap, perque hi ha una parella de persones que ja han parlat de la palera de la millor manera possible.

El gran amant de la nostra terra, Joan Pellicer, ens va deixar escrit al seu “Costumari Botànic.Ed del Bullent”,una bonica descripció de la palera:

“Neotropical.Se suposa oriünda de Mèxic.
Plantada com a bardissa o sosteniment de ribes i per al consum dels fruits, i naturalitzada a tot el País Valencià pels volts de castells, ermites, masos, corrals o velles margenades de pedra seca. La presència d´aquesta planta tan especial, d´arquitectura tan senzilla i singular, que sembla dissenyada per l´intacte magí d´un infant genial, i inconfusible, és, malgrat el seu exotisme, inseparable, a hores d´ara, de la nostra geografia paisatgística.
Les figues, que tenen propietats nutritives molt marcades, poden estar madures al pic de l´estiu, es cullen a tot el territori ocasionalment per a menjar directament de l´arbre o per a casa. Aquests fruits són força astringents a causa dels nombrosos pinyolets que tenen i se n´aconsella el consum en les diarreas; però convé, en menjar-ne no abusar per tal de no provocar una severa obstrucció.”

Bernat Capó, a “Terra de cireres.Ed del Bullent", li fa un poc la contra, quan en acomiadar-se del poble de Forna ens deixa aquestes paraules:

“I el viatger, que ix del llogaret de la mateixa manera que hi va entrar, no solament no ha perdut res, sinó que, a més, ha fet una bona collita de figues de pala que, en contra de la creença tan escampada que diu que fan tapó, li posen el cos a to.”

Una miqueta més avant, també a “Terra de cireres”, Bernat Capó parlant del paisatge de la Vall de Gallinera ens aclarix que tot i que en alguns llocs és anomenada figuera de moro, no és moresca la seua procedència:
“El que vol fer és mirar de deixar en el lloc que pertoca algunes coses que, segons el que ha observat, no estan massa clares entre el paisanatge, com és ara també el cas de les paleres que van venir de l´altre costat de l´Atlàntic, quasi amb tota seguretat de terres mexicanes , on fins i tot hi ha alguns pobles que contenen en el seu nom la paraula nopal, que aixina la designaven els asteques, que foren els primers beneficiats de la dolía fruita. De paleres, se´n veuen pertot arreu, inclusos els païssos àrabs, i és molt posible que d´ací vinga la creença generalitzada que foren ells qui les portaren d´allà cap aquí; i va ser al inrevés, ja que viatjaren d´aquí cap allà. El ben cert és que per les nostres terres no es conegué la fruita fins anys después del descobriment del nou continent. Passa, però, - i si non è vero, è ben trobato – que, una vegada més, els moriscos, que patien molta fam, i de la bona, quan varen comprovar que allò era una planta que no donava gens de treball i que en canvi proporcionava un bon aliment, l´escamparen per totes aquelles terres que no podien treure´n suc; i com que la cactàcia creix de forma imparable, és per això que avui la trobem en abundància pels llocs més inversemblants, especialment per les rodalies de les cases de camp on, en el seu temps de maduració, proporcionen un magnífic desdejuni.”

Després dels dos mestres, jo només puc dir que si vos agrada la comarca, especialment els pobles de l´interior, “Terra de cireres” de Bernat Capó es la guia perfecta per coneixer i passar una estoneta entretingut. I si vos agrada al temps que coneixeu les plantes que tenim al voltant, saber de la seua història entre nosaltres, “Costumari botànic I, II i III”de Joan Pellicer, han de tenir un lloc al vostre estant de llibres.

Un altre dia faré una entrada parlant de llibres que parlen dels nostres pobles i coses.

Au! :)

L´abellerola (Merops apiaster). Colorins voladors.

Ja han vingut a passar el bon oratge amb nosaltres. Si des d´ara i fins que acabe l´estiu aneu pel camp, estigueu alerta al cel i podreu admirar l´espectacular colorit i maniobres aeries d´aquestes aus quan van de caçera.


Dormen i crien a la cambra que faran dins de tunels, excavats a talussos de terra per ells mateixos, casi sempre prop de barrancs, i normalment amb molts membres de la mateixa espècie, ja que els agrada viure formant una colònia.



Entre maig i juny fan una posta de 4-7 ous, que seran covats pels 2 membres de la parella durant 3 setmanes.

Menjen tota mena d´insectes. Els xicotets se´ls menjen volant volant, i els més grans els maten colpejant-los contra alguna pedra.

Per ahí estan!

Romer (Rosmarinus officinalis). Aroma a muntanya.

El romer és un matoll molt comú a la nostra comarca (qui no el conega ja té delicte), que creix en carenes i solanes de tot tipus de terrenys, àrids, secs i arenosos; des de vora mar fins als 1500m.

Pot aplegar a fer 2 metres d´alçada, i durant tot l´any presenta el seu color verdós. Floreix 2 voltes a l´any, a la primavera i a la tardor; i mereix la pena parar l´ull a la seua flor.

Moltes son les seues propietats medicinals. De les fulles es trau l´alcohol de romer, que s´empra per prevenir úlceres i alleugerar els dolors i fatigues musculars. La tisana de fulles de romer és bona per al fetge i la tos. Respirar el seu fum és un tractament contra l´asma. Se li atribueixen efectes sobre la regulació de la sang, i té propietats antisèptiques per les que es pot utilitzar per cicatritzar ferides. Casi res diu el paperet!

I no cal parlar de les propietats aromàtiques i culinaries... on una rameta de romer fa milacres :)

Ja ho sabeu!

El rossinyol ( Luscinia megarhynchos).Un altre músic.

Ocell migratori que podem vore i escoltar per la nostra comarca des de mitjans d´abril(els mascles venen uns dies abans que les femelles) fins a setembre, quan se´n tornarà a Àfrica a passar l´hivern. Però no patiu, segurament l´any que ve tornarà al mayeix lloc i s´aparellarà amb la mateixa femella que l´any anterior.


Viu per matolls i bardisses, ja que és on li agrada fer niu i amagar-se. Per això és difícil de vore de prop. Per contra, és molt bo d´escoltar pel seu cant potent i melodiós, i més ara als tardets primaverals quan intenta atraure la femella.
A maig farà una posta de 5 ous, que es convertiran en pollets al cap de 15 dies.
Menjen insectes i llombrius que caçen per terra.


Quan aneu pels afores dels pobles, pareu l´orella i gaudiu d´ell :)

Salut!

Cova Tallada

Per internet havia vist prou fotos i havia llegit algun escrit que parlava sobre la seua història, i fa un ratet hem anat a visitar-la.
Podem accedir per 2 llocs. Bé per Les Rotes i la Torre del Gerro, o bé per la Plana de Xàbia.

Nosaltres hem optat per la ruta xabiera. Es pot aparcar al Monestir de la Plana, davant del panell informatiu.

La ruta al seu començament és senzilla, fins que comença la baixada on ja s´ha d´anar amb compte. Una horeta de camí ben senyalitzat, i ja estem sobre la cova. L´accés és una miqueta més complicat, pot fer-se pel nivell de la mar o escalant una miqueta, però poquet a poquet no hi hà problema. Això sí, si la mar està picada deu ser perillós i poc recomanable la visita.

La Cova Tallada va ser una pedrera de tosca, molt explotada durant varies époques tant per musulmans com per cristians. A les parets és pot vore la forma dels blocs que treien. Anava amb la idea de que era un lloc ampli, però mai tant com és. Impressionant! Al fons es veuen unes galeries a 2 altures, però ja ens serà necessari llum artificial per poder vore el seu interior.

Les meues fotos no fan justícia. És més alta, més bonica i més espectacular.

Aneu! :)

Vall de Laguar, els 6500 escalons de pedra, el Cavall verd, Mellini, la bruixa Ezme, i el tramusser.

A vore com ho mescle tot sense embolicar-ho :)

Fa ja un parell d´anys un amic em va parlar de una senda que anava pel Barranc del Infern, que estava feta amb escalons de pedra...però per aquell temps encara no havíem descobert el plaer del senderisme, i ahí va quedar la cosa.

Esglesia de Campell:

Carretera al seu pas per Campell:
Esglesia de Benimaurell:
Passa el temps, i un dia buscant llibres del Bullent, vaig descobrir “El cavall verd” de Joaquín Borrell, que tot i ser una novel.la, dona moltes dades de aquella història.
Poc a poc vaig anar llegint cosetes per internet, fins que vaig ser contagiat pel virus de Laguar...i el remei consistia en coneixer i visitar-la.

Llavador de la Font Grossa (Fleix):
Després de la Reconquesta, els moriscos que es van quedar van ser discriminats, molts esclavitzats, altres desposeits de les seues terres, i per viure més tranquils van fugir a la muntanya aspra (Vall de Guadalest, de Laguar, Alcalà, Ebo i Gallinera). Treballadors i mestres en l´aprofitament dels recursos hídrics, van abancalar cada pam de terra disponible i van sentir aquelles dures terres com a pròpies.


Una d´aquelles terres, era la Vall d´Alahuar (Laguar), on van trobar unes bones terres amb aigua al capdamunt de la muntanya(les Juvees). Lo fotut d´aquelles terres, era la dificultat per accedir-hi. I és per això que van construir el sender dels 6500 escalons de pedra, i li van fer un forat a la muntanya des del qual es creua al altre costat.

El forat:

Bé, a lo que anàvem.Després de que Felip II ordenara l´expulsió total dels moriscos, i quan ja estaven les naus al Port de Dènia per embarcar-los, tots els pobladors de les Valls, capitanejats pel moliner Mellini(uns diuen que tenia el molí a Guadalest, altres que a Laguar) i la bruixa Ezme(seria una coneixedora de ritus i propietats de les herbes, a qui tots respectaven molt), es van amotinar a la Vall de Laguar.
Al fet de voler aquelles terres com seues (que de fet ho eren), es va unir la llegenda que contava Ezme, que deia que si lluitaven per les seues terres vindria un gran cavall verd per a dur-los al paradís.I aixina van lluitar i aixina van trobar la mort milers d´ells quan el terç de Nàpols els va reduir al Pla de Petracos.
I és per això que la muntanya que trobem pujant la Vall a ma esquerra s´anomena El Cavall Verd.

Barranc de l´Infern:

Com ho porteu? Ja vos he embolicat?
Seguim, veritat?
Hui ha segut el dia de visitar aquella impressionant obra.
El sender es prou llarg, uns 15km de costeres amunt i avall, però paga la pena ben pagà. No puc ser imparcial perque el lloc m´ encisava abans de coneixer-lo, però es que és espectacular el treball fet, les vistes del barranc de l´Infern, el forat a la roca, el Salt de l´aigua (ara sec), la de herbetes i plantes de tots els colors, les fonts, els pous, els llavadors, Campell, Fleix i Benimaurell, i que collons...és un lloc màgic!
Pena em donen els que han corregut mig mon amb agència de viatges, i no coneixen ni senten curiositat per allò que hi hà “al poble de dalt”.
A les 9:30 hem deixat el cotxe a les últimes cases del poble d´enmig (Fleix) davant del panell indicador, i uns metres més avant buscant el llavador de la Font Grossa hem trobat les ratlles paral.leles blanca i groga que marquen el sender PRV-147, i avant!

Cap a les 14:30 hem tornat al cotxe, i per a remat final, farem propaganda del bar que mos ha fet un dinaret de categoria. A l´últim poble baixant ja la Vall (Campell), enfront de l´esglesia està el bar El Tramusser, on per 10 eurets hem pegat una fartà de 6500 escalons, que ja és dir.

Ja ho sabeu! :)