Vall de Laguar, els 6500 escalons de pedra, el Cavall verd, Mellini, la bruixa Ezme, i el tramusser.

A vore com ho mescle tot sense embolicar-ho :)

Fa ja un parell d´anys un amic em va parlar de una senda que anava pel Barranc del Infern, que estava feta amb escalons de pedra...però per aquell temps encara no havíem descobert el plaer del senderisme, i ahí va quedar la cosa.

Esglesia de Campell:

Carretera al seu pas per Campell:
Esglesia de Benimaurell:
Passa el temps, i un dia buscant llibres del Bullent, vaig descobrir “El cavall verd” de Joaquín Borrell, que tot i ser una novel.la, dona moltes dades de aquella història.
Poc a poc vaig anar llegint cosetes per internet, fins que vaig ser contagiat pel virus de Laguar...i el remei consistia en coneixer i visitar-la.

Llavador de la Font Grossa (Fleix):
Després de la Reconquesta, els moriscos que es van quedar van ser discriminats, molts esclavitzats, altres desposeits de les seues terres, i per viure més tranquils van fugir a la muntanya aspra (Vall de Guadalest, de Laguar, Alcalà, Ebo i Gallinera). Treballadors i mestres en l´aprofitament dels recursos hídrics, van abancalar cada pam de terra disponible i van sentir aquelles dures terres com a pròpies.


Una d´aquelles terres, era la Vall d´Alahuar (Laguar), on van trobar unes bones terres amb aigua al capdamunt de la muntanya(les Juvees). Lo fotut d´aquelles terres, era la dificultat per accedir-hi. I és per això que van construir el sender dels 6500 escalons de pedra, i li van fer un forat a la muntanya des del qual es creua al altre costat.

El forat:

Bé, a lo que anàvem.Després de que Felip II ordenara l´expulsió total dels moriscos, i quan ja estaven les naus al Port de Dènia per embarcar-los, tots els pobladors de les Valls, capitanejats pel moliner Mellini(uns diuen que tenia el molí a Guadalest, altres que a Laguar) i la bruixa Ezme(seria una coneixedora de ritus i propietats de les herbes, a qui tots respectaven molt), es van amotinar a la Vall de Laguar.
Al fet de voler aquelles terres com seues (que de fet ho eren), es va unir la llegenda que contava Ezme, que deia que si lluitaven per les seues terres vindria un gran cavall verd per a dur-los al paradís.I aixina van lluitar i aixina van trobar la mort milers d´ells quan el terç de Nàpols els va reduir al Pla de Petracos.
I és per això que la muntanya que trobem pujant la Vall a ma esquerra s´anomena El Cavall Verd.

Barranc de l´Infern:

Com ho porteu? Ja vos he embolicat?
Seguim, veritat?
Hui ha segut el dia de visitar aquella impressionant obra.
El sender es prou llarg, uns 15km de costeres amunt i avall, però paga la pena ben pagà. No puc ser imparcial perque el lloc m´ encisava abans de coneixer-lo, però es que és espectacular el treball fet, les vistes del barranc de l´Infern, el forat a la roca, el Salt de l´aigua (ara sec), la de herbetes i plantes de tots els colors, les fonts, els pous, els llavadors, Campell, Fleix i Benimaurell, i que collons...és un lloc màgic!
Pena em donen els que han corregut mig mon amb agència de viatges, i no coneixen ni senten curiositat per allò que hi hà “al poble de dalt”.
A les 9:30 hem deixat el cotxe a les últimes cases del poble d´enmig (Fleix) davant del panell indicador, i uns metres més avant buscant el llavador de la Font Grossa hem trobat les ratlles paral.leles blanca i groga que marquen el sender PRV-147, i avant!

Cap a les 14:30 hem tornat al cotxe, i per a remat final, farem propaganda del bar que mos ha fet un dinaret de categoria. A l´últim poble baixant ja la Vall (Campell), enfront de l´esglesia està el bar El Tramusser, on per 10 eurets hem pegat una fartà de 6500 escalons, que ja és dir.

Ja ho sabeu! :)