La caiguda d´aigua de la cua de cavall.

Ja vaig parlar d´aquest lloc fa uns mesos, però clar, la tardor de la nostra comarca no és una tardor qualsevol, i els paisatjes canvien molt. Per aixó pense que estic escusat per ser repetitiu i deixar-vos un parell de fotos de Laguar tal i com està ara, després de les fortes plujes d´octubre.

Als que ja heu anat no vos dic res, però als que no coneixeu aquest lloguet, aneuuu! Ara està espectacular. Les fotos mostren el que es veu, pero no fan transmeten el soroll de l´aigua esclafint sobre la pedra, ni la humitat, ni la verdor ni la història del lloc.

Si vos animeu, la cosa és ben senzilla: aparcar el cotxe dalt de Fleix, caminar 200m fins el Llavador de la Font Grossa, i 50m més avant ja començen els escalons i en 20 minuts de sender ja estem admirant la caiguda.

I pensar que encara hi han moltes persones a la comarca que no coneixen la zona més bonica que tenim...

Un poblat de la Contestania (Oppidum del Morro Castellar)

Abans de que vingueren els romans amb els seus números, la seua religió i les seues coses de romans, esta zona era anomenada Contestania. Dins de la época íbera, els contestans ocupaven la provincia d´Alacant, la pard Sud de la de València, i part també de Murcia i Albacete.
Aquella gent que vivia prou bé, per a el que era viure bé per aquella época, mantenia bones relacions amb pobles forasters, amb els quals comerciava pel port de Dènia.

Barataven o compraven utensilis cerámics a canvi de vi (es diu que a Benimaquia estava la premsa), gàrum (una pasta salada feta amb anxova, que feia salivar als pobles forasters), i excedents de cereals.
Gràcies a les seues amistats amb els forasters no les van passar tan putes com altres tribus amb les freqüents invassions i atacs de pobles guerrers, però com eren tan orgullosos, poblat (oppidum) que construien, oppidum que amurallaven fortament, tot per donar-se-les de més que el poble del costat. Els poblats eren construïts dalt de morros de difícil accés, sempre ben prop de una zona amb aigua i on poder treballar bé la terra. Normalment eren allargats, amb una gran i resistent porta, tenien molts pocs carrers, generalment un, i les cases aprofitaven la muralla per fer la paret posterior.

Un d´aquestos poblats, per desgràcia sense excavar, està a Teulada. Quan vas direcció Gata, just abans de entrar a la zona muntanyosa, dalt del primer morro a mà esquerra, estava este poblat. Si vas per dalt la muntanya es veu la muntonà de pedra, les restes de muralla conservada(part a terra ja enderrocada), i part del que era la torre de control i comunicació visual (segurament des de dalt es feien senyals amb els poblats del Montgó, el Cap d´Or, etc…). I per la carretera es veu una miqueta el muntó de pedra, però no es recomanable fixar-se molt si vas conduint…

Normalment estos pobles eren administrats per l´espavilat, o pel fill de l´espavilat, ja que el càrrec passaria de pares a fills, a mode de regnat. Sempre ha hagut algun pillet que comerciava amb els excedents de cereals del poble i feia negoci. En aquell temps el poder consistia en tindre armes de última generació, i l´espavilat, amb els diners del negoci, comprava unes quantes falkates (que no eren discoteques de Gandia), armava uns amics seus, i a viure bé cobrant als treballadors del poble per la seua protecció. Supose que és massa aventurat pensar que el poblat del Morro Castellar era administrat exactament aixina, però dalt o baix, aixina funcionaven. Uns treballaven de valent, i altres oferien protecció i feien el negoci, erigint-se com administrador-protector. Tampoc totes les époques durant la Contestania eren iguals…en van haver de més bel.liques i de més pacífiques. Vull dir que el que vos acabe de contar no és exacte ni científic, però tampoc se´n anirà massa de mare. Si algú pensa que hi ha algo incorrecte que ho comente i entre tots aprenem.

Au!

Pissi pissi ganya.

Vinga, tots seguts a terra formant un redolí, amb les cames allargades i començem a jugar.

“Pissi pissi ganya, oli de la ganya
filla mandonguera, grana´m esta casa
No te la puc granar, perque tinc la ma cordada
Quí te la ha cordada?
El Rei de la França, que balla la dança
Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes
La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!”

Jo recorde haver jugat quan era xiquet, amb els cosins i la iaia, a la caseta. Nosaltres seguts a terra i la iaia a una cadira de boga. Ella ens cantava la cançò, o pot ser la cantàvem tots mentre que a cada sil.laba, seguint l´ordre de les agulles del rellotge o el contrari, s´assenyalava un peu de cadascun dels qui estàvem jugant. Al jugador a qui corresponia l´última sil.laba de la cançò, “...diu que amagues eixe peu”, li tocava amagar-lo i seguir participant només amb una cama allargada. El que no recorde és si guanyava qui primer replegava les dos cames , o si ho feia l´últim que es quedava amb una cama allargada...alguna ànima caritativa que ens ho explique? Als vostres pobles la cançó era igual?

No és una llàstima que totes aquestes coses es perden? Home, la playstation és més divertida, pero hi ha moments per a tot, i és feina nostra intentar trasmetre aquestes coses als nostres nebots, fills, nets... Ho intentem? De segur que de xicotet hi has jugat, i sinó ja va siguent hora... ànim!

Au!

Llei de vida. La serp de ferradura.

Els sensibles ja m´haureu maleït...ho sent...açò també forma part de la nostra naturalesa més propera.


Em crida mon pare: "Corre i vine al corral amb la càmera!"
Allà que vaig jo a "cametes valeu-me" sense saber que anava a trobarme...i a un racó em trobe aquesta espectacular imatge:

Encenc la cámera, flash cap amunt a tota paleta sense mirar paràmetres, i abans que s´amague amb la presa a la boca li vaig poder fer 6 fotos, de les quals només se´n salven un parell. De p**a mare!

Aquesta serpeta ja fa temps que va pel corral i fa una bona feina controlant la població de rosegadors. No tan sols l´esser humà no li agraeix a la serp els favors que ens fa, sinó que pensem en exterminar-la...molt mal fet!

Bé, al lio. Els amics de fotonatura m´han dit que es tracta de una serp de ferradura (coluber hippocrepis). Sol medir 1 metre aproximadament, i es pot diferenciar d´altres serps pel seu disseny dorsal a rombos i la taca que te al cap en forma de ferradura, de la que pren el nom. Menja quan es jove, sargantanes i cries de micromamífers, però al ser adulta és una autèntica paparosegadors.Quan la presa es complicada pot comportar-se de mode constrictor. Es molt bona escaladora i la podem veure per dalt dels arbres buscant qué menjar. Li agrada molt la calentor de la carretera, per això és una de les més atropellades. I si la veieu no caldrà que fugiu, ja ho fa ella... no intenteu agafar-la o vos mosegarà, sense perill això sí, perque no es verinosa. I no la mateu si no voleu que els ratolins vos menjen!

De les 2 fotos més decents no sabia quina escollir... pel preu que van, pose les 2 i avant jeje bonus-foto:

Au!

Més content que un gínjol.

I perqué es diu “estar més content que un gínjol”? El gínjol està content?

El gínjol és el fruit del ginjoler, que és un arbre originari d´Àfrica i Siria
Pot aplegar fins als 10m. d´alçada, amb el tronc recte i clavillat, i fulles color verd lluent característic, que deuria estar registrat com color “Verd Ginjoler”¨(és una xorrada, pero ompli hehehe).




El fruit te forma de dàtil, una miqueta més redó; quan madura és color marró; amb una molla dura semblant a la poma, però sense suc; i un pinyol també allargat com el del dàtil. És ric en sucre i vitamina C, i ha segut utilitzat com a remei per a malalties de les vies respiratòries. Em sembla que el ginjoler és com el porc, que s´aprofita tot, ja que la seua fusta pot ser utilitzada per a fer instruments musicals, com la dolçaina (nyas, poll!)
A finals d´agost i primeries de setembre ja podrem tastar la seua dolçor. Si algú sent curiositat per tastar-lo que me ho diga i li´n faré arribar.

En alguns llocs està relacionat amb l´amor, i el Corà diu que és l´arbre on Mahoma va rebre la revelació, i que més enllà del ginjoler només està Déu. Ací jo en tinc un i més enllà d´ell només hi ha una esplendorosa figuera, que si bé no es Déu, de ben segur és el lloc que qualsevol divinitat escolliria per a fer el ple de migdia…quina ombra, quina frescoreta, quina becadeta…es torna a demostrar que les millors coses de la vida son debades i que jo tinc ganes de omplir...

Estareu pensant que jo parle molt però que de explicar la relació entre el gínjol i l´alegria res de res…tota la raó vos done…ni idea. I no será per no garbellar el google, que ho he fet, però no ho he trobat… Si algú ho sap, que ens ho conte i estarem… “més contents que un gínjol” :)

Au!

Ps. Per cert, i no és per omplir...m´ha fet gràcia el nom, i quan li busque un amiguet a Dacsa, li direm Gínjol. No direu que no és un nom bonic...! Això sí, si ara cada vegada que vaig al veterinari he de lletrejar Dacsa, més valdrà que porte Gínjol apuntat a un paperet...

Una curteta, de pirates.

Dieun que una imatge val més que mil paraules, i pot ser cert...depen quina imatge!

També una narració curteta pot tenir més de mil paraules de valor. Podria contar-vos que els pirates van saquejar i destruir la Vila d´Ifach, i després els camperols mai volgueren tornar a viure allí per por, tot i les facilitats dels senyors de la Vila. Que molta d´aquesta gent (els que se ho podien permetre) va anar a viure a Benissa. Que vaixells de gent de la comarca eren armats i convertits en corsaris contra els enemics del Rei. I unes poques coses més...però per més que conte, mai, mai, contaré tant com un escrit de l´época:



"E venint-se´n o dit patró ab lo bergantí e
presa la volta de València, éssent en la costa
prop de Benidorm e de Calp, mossén Jacme Civelles,
ab la sua galeota e un altre laüd armat
donà casa al dit bergantí e desparant- los moltes
bombardes e ballestes li feren donar la proha en
terra en la platja de Calp"



(A.M.V. Lletres misives)

Copiat del llibre "La pirateria y el corso en el litoral alicantino a finales de la edad media". José Hinojosa Montalvo.

Pedraforca

Açò dels premis Pedraforca m´ha vingut de nou... m´ha sorpres que Oscar em nominara, i m´ha fet il.lusió encara que ja he vist que molts esteu fins la coroneta de "xominaes" d´aquestes...

Jo, com em costa menys feina nominar 3 blogs que remugar, vaig a fer-ho. No tinc massa criteris per nominar aquestos 3, tan sols m´agraden, els seguisc quan em ve al cap, i crec que desgraciadament no son massa coneguts. Per tant, si la meua nominació ajuda a que reben alguna visita, em done per satisfet.

1 - Del rebost al seller . Un blog gastronòmic, al que supose que vaig arribar pel google. Ens explica menjars típics de la nostra zona, s´actualitza prou a sovint (més que jo hehe) i es mereix visites i opinions pel seu bon treball.

2 - Paisatges Mediterranis . Moltes fotos de pobles i muntanyes del País Valencià, totes elles amb una xicoteta explicació del lloc. Visiteu les Valls de la Marina. El vaig coneixer fa ben poc, gràcies a garrotipadur (que crec que és tiocuc), del fòrum.

3 - Ullades Naturals . Des de la Vila Joiosa, caminarem senders, gaudirem paisatges, coneixerem pardals i admirarem flors. Sense pagar un gallet ;)

Visiteu-los!

Au!