Des de fa unes setmanes que vaig vore que les pales estaven florint, tenia ganes de afegir una entrada sobre aquesta planta. Faltaven les fotos i la investigació, perque jo açò que escric no és que ho sàpia, és que ho busque per curiositat i ja que estic ho escric ací per si a algú li agrada. En aquest cas tenia clar que em calfaria poc el cap, perque hi ha una parella de persones que ja han parlat de la palera de la millor manera possible.
El gran amant de la nostra terra, Joan Pellicer, ens va deixar escrit al seu “Costumari Botànic.Ed del Bullent”,una bonica descripció de la palera:
“Neotropical.Se suposa oriünda de Mèxic.
Plantada com a bardissa o sosteniment de ribes i per al consum dels fruits, i naturalitzada a tot el País Valencià pels volts de castells, ermites, masos, corrals o velles margenades de pedra seca. La presència d´aquesta planta tan especial, d´arquitectura tan senzilla i singular, que sembla dissenyada per l´intacte magí d´un infant genial, i inconfusible, és, malgrat el seu exotisme, inseparable, a hores d´ara, de la nostra geografia paisatgística.
Les figues, que tenen propietats nutritives molt marcades, poden estar madures al pic de l´estiu, es cullen a tot el territori ocasionalment per a menjar directament de l´arbre o per a casa. Aquests fruits són força astringents a causa dels nombrosos pinyolets que tenen i se n´aconsella el consum en les diarreas; però convé, en menjar-ne no abusar per tal de no provocar una severa obstrucció.”
Bernat Capó, a “Terra de cireres.Ed del Bullent", li fa un poc la contra, quan en acomiadar-se del poble de Forna ens deixa aquestes paraules:
“I el viatger, que ix del llogaret de la mateixa manera que hi va entrar, no solament no ha perdut res, sinó que, a més, ha fet una bona collita de figues de pala que, en contra de la creença tan escampada que diu que fan tapó, li posen el cos a to.”
Una miqueta més avant, també a “Terra de cireres”, Bernat Capó parlant del paisatge de la Vall de Gallinera ens aclarix que tot i que en alguns llocs és anomenada figuera de moro, no és moresca la seua procedència:
“El que vol fer és mirar de deixar en el lloc que pertoca algunes coses que, segons el que ha observat, no estan massa clares entre el paisanatge, com és ara també el cas de les paleres que van venir de l´altre costat de l´Atlàntic, quasi amb tota seguretat de terres mexicanes , on fins i tot hi ha alguns pobles que contenen en el seu nom la paraula nopal, que aixina la designaven els asteques, que foren els primers beneficiats de la dolía fruita. De paleres, se´n veuen pertot arreu, inclusos els païssos àrabs, i és molt posible que d´ací vinga la creença generalitzada que foren ells qui les portaren d´allà cap aquí; i va ser al inrevés, ja que viatjaren d´aquí cap allà. El ben cert és que per les nostres terres no es conegué la fruita fins anys después del descobriment del nou continent. Passa, però, - i si non è vero, è ben trobato – que, una vegada més, els moriscos, que patien molta fam, i de la bona, quan varen comprovar que allò era una planta que no donava gens de treball i que en canvi proporcionava un bon aliment, l´escamparen per totes aquelles terres que no podien treure´n suc; i com que la cactàcia creix de forma imparable, és per això que avui la trobem en abundància pels llocs més inversemblants, especialment per les rodalies de les cases de camp on, en el seu temps de maduració, proporcionen un magnífic desdejuni.”
Després dels dos mestres, jo només puc dir que si vos agrada la comarca, especialment els pobles de l´interior, “Terra de cireres” de Bernat Capó es la guia perfecta per coneixer i passar una estoneta entretingut. I si vos agrada al temps que coneixeu les plantes que tenim al voltant, saber de la seua història entre nosaltres, “Costumari botànic I, II i III”de Joan Pellicer, han de tenir un lloc al vostre estant de llibres.
Un altre dia faré una entrada parlant de llibres que parlen dels nostres pobles i coses.
Au! :)
