Romànic a la comarca?

La primera volta que em vaig trobar aquesta ermita, em vaig quedar bocabadat...això que veus que el que estas veient no pot estar on està, o mai t´esperes que estiga ahí...una sensació estranya que et fa fregar-te els ulls.


Quan es parla de romànic et venen al cap aquelles esglesies dels Pirineus, i la última cosa que penses és que ben a prop pots veure algo semblant. Que jo no sé si és románic o no, però ho sembla, no?





He posat el google potes cap amunt i no he trobat molta informació, i algunes dades contradictòries...aixina que si algú sap algo més podria informar-nos. Deuria haver-me informat jo, al museu de Castell de Castells, com bé em va recomanar l´amic diecerll ( http://www.flickr.com/photos/diecerll/ ) però no sé quan podré anar i tenia massa ganes de penjar aquest missatge.

Bé, a lo que anàvem. Al Pla de Petracos es pot accedir per la carretera que va de Benigembla a Castells. Més o menys a mig camí entre un poble i l´altre, a la dreta pujant, hi ha un indicador i cap ahí hem d´anar. Quan fem uns 200m. de camí (aquesta via ens conduirà a Ebo), i prou abans d´aplegar on estan els importants jaciments d´art rupestre, ens apareixerà l´Ermita de Petracos, que si té nom no l´he trobat.

Diuen uns que és romànica, i que a la Batalla de Petracos al 1609, quan tristament fa fer fama aquest lloc, va ser parcialment destruida. Diuen altres que no saben quan va ser començada, i que mai va ser acabada del tot. I diuen tant uns com altres, que el qui era rector de Castells l´any 1870 va intentar replegar diners per acabar-la, però uns lladres li´ls van furtar i tan trist va quedar, que fins i tot va abandonar el poble.








El que és cert és que si és romànica, deu ser una de les esglesies més antigues de la comarca, i és una llàstima que estiga com està. Tant costaria donar-li una imatge decent? em pregunte.

Au!

La palera o figuera de pala (Opuntia maxima)

Des de fa unes setmanes que vaig vore que les pales estaven florint, tenia ganes de afegir una entrada sobre aquesta planta. Faltaven les fotos i la investigació, perque jo açò que escric no és que ho sàpia, és que ho busque per curiositat i ja que estic ho escric ací per si a algú li agrada. En aquest cas tenia clar que em calfaria poc el cap, perque hi ha una parella de persones que ja han parlat de la palera de la millor manera possible.

El gran amant de la nostra terra, Joan Pellicer, ens va deixar escrit al seu “Costumari Botànic.Ed del Bullent”,una bonica descripció de la palera:

“Neotropical.Se suposa oriünda de Mèxic.
Plantada com a bardissa o sosteniment de ribes i per al consum dels fruits, i naturalitzada a tot el País Valencià pels volts de castells, ermites, masos, corrals o velles margenades de pedra seca. La presència d´aquesta planta tan especial, d´arquitectura tan senzilla i singular, que sembla dissenyada per l´intacte magí d´un infant genial, i inconfusible, és, malgrat el seu exotisme, inseparable, a hores d´ara, de la nostra geografia paisatgística.
Les figues, que tenen propietats nutritives molt marcades, poden estar madures al pic de l´estiu, es cullen a tot el territori ocasionalment per a menjar directament de l´arbre o per a casa. Aquests fruits són força astringents a causa dels nombrosos pinyolets que tenen i se n´aconsella el consum en les diarreas; però convé, en menjar-ne no abusar per tal de no provocar una severa obstrucció.”

Bernat Capó, a “Terra de cireres.Ed del Bullent", li fa un poc la contra, quan en acomiadar-se del poble de Forna ens deixa aquestes paraules:

“I el viatger, que ix del llogaret de la mateixa manera que hi va entrar, no solament no ha perdut res, sinó que, a més, ha fet una bona collita de figues de pala que, en contra de la creença tan escampada que diu que fan tapó, li posen el cos a to.”

Una miqueta més avant, també a “Terra de cireres”, Bernat Capó parlant del paisatge de la Vall de Gallinera ens aclarix que tot i que en alguns llocs és anomenada figuera de moro, no és moresca la seua procedència:
“El que vol fer és mirar de deixar en el lloc que pertoca algunes coses que, segons el que ha observat, no estan massa clares entre el paisanatge, com és ara també el cas de les paleres que van venir de l´altre costat de l´Atlàntic, quasi amb tota seguretat de terres mexicanes , on fins i tot hi ha alguns pobles que contenen en el seu nom la paraula nopal, que aixina la designaven els asteques, que foren els primers beneficiats de la dolía fruita. De paleres, se´n veuen pertot arreu, inclusos els païssos àrabs, i és molt posible que d´ací vinga la creença generalitzada que foren ells qui les portaren d´allà cap aquí; i va ser al inrevés, ja que viatjaren d´aquí cap allà. El ben cert és que per les nostres terres no es conegué la fruita fins anys después del descobriment del nou continent. Passa, però, - i si non è vero, è ben trobato – que, una vegada més, els moriscos, que patien molta fam, i de la bona, quan varen comprovar que allò era una planta que no donava gens de treball i que en canvi proporcionava un bon aliment, l´escamparen per totes aquelles terres que no podien treure´n suc; i com que la cactàcia creix de forma imparable, és per això que avui la trobem en abundància pels llocs més inversemblants, especialment per les rodalies de les cases de camp on, en el seu temps de maduració, proporcionen un magnífic desdejuni.”

Després dels dos mestres, jo només puc dir que si vos agrada la comarca, especialment els pobles de l´interior, “Terra de cireres” de Bernat Capó es la guia perfecta per coneixer i passar una estoneta entretingut. I si vos agrada al temps que coneixeu les plantes que tenim al voltant, saber de la seua història entre nosaltres, “Costumari botànic I, II i III”de Joan Pellicer, han de tenir un lloc al vostre estant de llibres.

Un altre dia faré una entrada parlant de llibres que parlen dels nostres pobles i coses.

Au! :)

L´abellerola (Merops apiaster). Colorins voladors.

Ja han vingut a passar el bon oratge amb nosaltres. Si des d´ara i fins que acabe l´estiu aneu pel camp, estigueu alerta al cel i podreu admirar l´espectacular colorit i maniobres aeries d´aquestes aus quan van de caçera.


Dormen i crien a la cambra que faran dins de tunels, excavats a talussos de terra per ells mateixos, casi sempre prop de barrancs, i normalment amb molts membres de la mateixa espècie, ja que els agrada viure formant una colònia.



Entre maig i juny fan una posta de 4-7 ous, que seran covats pels 2 membres de la parella durant 3 setmanes.

Menjen tota mena d´insectes. Els xicotets se´ls menjen volant volant, i els més grans els maten colpejant-los contra alguna pedra.

Per ahí estan!

Romer (Rosmarinus officinalis). Aroma a muntanya.

El romer és un matoll molt comú a la nostra comarca (qui no el conega ja té delicte), que creix en carenes i solanes de tot tipus de terrenys, àrids, secs i arenosos; des de vora mar fins als 1500m.

Pot aplegar a fer 2 metres d´alçada, i durant tot l´any presenta el seu color verdós. Floreix 2 voltes a l´any, a la primavera i a la tardor; i mereix la pena parar l´ull a la seua flor.

Moltes son les seues propietats medicinals. De les fulles es trau l´alcohol de romer, que s´empra per prevenir úlceres i alleugerar els dolors i fatigues musculars. La tisana de fulles de romer és bona per al fetge i la tos. Respirar el seu fum és un tractament contra l´asma. Se li atribueixen efectes sobre la regulació de la sang, i té propietats antisèptiques per les que es pot utilitzar per cicatritzar ferides. Casi res diu el paperet!

I no cal parlar de les propietats aromàtiques i culinaries... on una rameta de romer fa milacres :)

Ja ho sabeu!

El rossinyol ( Luscinia megarhynchos).Un altre músic.

Ocell migratori que podem vore i escoltar per la nostra comarca des de mitjans d´abril(els mascles venen uns dies abans que les femelles) fins a setembre, quan se´n tornarà a Àfrica a passar l´hivern. Però no patiu, segurament l´any que ve tornarà al mayeix lloc i s´aparellarà amb la mateixa femella que l´any anterior.


Viu per matolls i bardisses, ja que és on li agrada fer niu i amagar-se. Per això és difícil de vore de prop. Per contra, és molt bo d´escoltar pel seu cant potent i melodiós, i més ara als tardets primaverals quan intenta atraure la femella.
A maig farà una posta de 5 ous, que es convertiran en pollets al cap de 15 dies.
Menjen insectes i llombrius que caçen per terra.


Quan aneu pels afores dels pobles, pareu l´orella i gaudiu d´ell :)

Salut!

Cova Tallada

Per internet havia vist prou fotos i havia llegit algun escrit que parlava sobre la seua història, i fa un ratet hem anat a visitar-la.
Podem accedir per 2 llocs. Bé per Les Rotes i la Torre del Gerro, o bé per la Plana de Xàbia.

Nosaltres hem optat per la ruta xabiera. Es pot aparcar al Monestir de la Plana, davant del panell informatiu.

La ruta al seu començament és senzilla, fins que comença la baixada on ja s´ha d´anar amb compte. Una horeta de camí ben senyalitzat, i ja estem sobre la cova. L´accés és una miqueta més complicat, pot fer-se pel nivell de la mar o escalant una miqueta, però poquet a poquet no hi hà problema. Això sí, si la mar està picada deu ser perillós i poc recomanable la visita.

La Cova Tallada va ser una pedrera de tosca, molt explotada durant varies époques tant per musulmans com per cristians. A les parets és pot vore la forma dels blocs que treien. Anava amb la idea de que era un lloc ampli, però mai tant com és. Impressionant! Al fons es veuen unes galeries a 2 altures, però ja ens serà necessari llum artificial per poder vore el seu interior.

Les meues fotos no fan justícia. És més alta, més bonica i més espectacular.

Aneu! :)

Vall de Laguar, els 6500 escalons de pedra, el Cavall verd, Mellini, la bruixa Ezme, i el tramusser.

A vore com ho mescle tot sense embolicar-ho :)

Fa ja un parell d´anys un amic em va parlar de una senda que anava pel Barranc del Infern, que estava feta amb escalons de pedra...però per aquell temps encara no havíem descobert el plaer del senderisme, i ahí va quedar la cosa.

Esglesia de Campell:

Carretera al seu pas per Campell:
Esglesia de Benimaurell:
Passa el temps, i un dia buscant llibres del Bullent, vaig descobrir “El cavall verd” de Joaquín Borrell, que tot i ser una novel.la, dona moltes dades de aquella història.
Poc a poc vaig anar llegint cosetes per internet, fins que vaig ser contagiat pel virus de Laguar...i el remei consistia en coneixer i visitar-la.

Llavador de la Font Grossa (Fleix):
Després de la Reconquesta, els moriscos que es van quedar van ser discriminats, molts esclavitzats, altres desposeits de les seues terres, i per viure més tranquils van fugir a la muntanya aspra (Vall de Guadalest, de Laguar, Alcalà, Ebo i Gallinera). Treballadors i mestres en l´aprofitament dels recursos hídrics, van abancalar cada pam de terra disponible i van sentir aquelles dures terres com a pròpies.


Una d´aquelles terres, era la Vall d´Alahuar (Laguar), on van trobar unes bones terres amb aigua al capdamunt de la muntanya(les Juvees). Lo fotut d´aquelles terres, era la dificultat per accedir-hi. I és per això que van construir el sender dels 6500 escalons de pedra, i li van fer un forat a la muntanya des del qual es creua al altre costat.

El forat:

Bé, a lo que anàvem.Després de que Felip II ordenara l´expulsió total dels moriscos, i quan ja estaven les naus al Port de Dènia per embarcar-los, tots els pobladors de les Valls, capitanejats pel moliner Mellini(uns diuen que tenia el molí a Guadalest, altres que a Laguar) i la bruixa Ezme(seria una coneixedora de ritus i propietats de les herbes, a qui tots respectaven molt), es van amotinar a la Vall de Laguar.
Al fet de voler aquelles terres com seues (que de fet ho eren), es va unir la llegenda que contava Ezme, que deia que si lluitaven per les seues terres vindria un gran cavall verd per a dur-los al paradís.I aixina van lluitar i aixina van trobar la mort milers d´ells quan el terç de Nàpols els va reduir al Pla de Petracos.
I és per això que la muntanya que trobem pujant la Vall a ma esquerra s´anomena El Cavall Verd.

Barranc de l´Infern:

Com ho porteu? Ja vos he embolicat?
Seguim, veritat?
Hui ha segut el dia de visitar aquella impressionant obra.
El sender es prou llarg, uns 15km de costeres amunt i avall, però paga la pena ben pagà. No puc ser imparcial perque el lloc m´ encisava abans de coneixer-lo, però es que és espectacular el treball fet, les vistes del barranc de l´Infern, el forat a la roca, el Salt de l´aigua (ara sec), la de herbetes i plantes de tots els colors, les fonts, els pous, els llavadors, Campell, Fleix i Benimaurell, i que collons...és un lloc màgic!
Pena em donen els que han corregut mig mon amb agència de viatges, i no coneixen ni senten curiositat per allò que hi hà “al poble de dalt”.
A les 9:30 hem deixat el cotxe a les últimes cases del poble d´enmig (Fleix) davant del panell indicador, i uns metres més avant buscant el llavador de la Font Grossa hem trobat les ratlles paral.leles blanca i groga que marquen el sender PRV-147, i avant!

Cap a les 14:30 hem tornat al cotxe, i per a remat final, farem propaganda del bar que mos ha fet un dinaret de categoria. A l´últim poble baixant ja la Vall (Campell), enfront de l´esglesia està el bar El Tramusser, on per 10 eurets hem pegat una fartà de 6500 escalons, que ja és dir.

Ja ho sabeu! :)