Rapinyaires que ens visiten

Torne per ací, i ho faig mostrant-vos unes aus espectaculars que volen pel nostre cel. No son fàcils de veure, però si de tant en tant mires cap amunt, potser te´n trobes alguna per dalt del teu cap, i diràs : « un àguila ! » Errada ! Pot ser-ho, o no...
Ara en diferenciarem algunes de les que vaig poder fotografiar l´any passat

En primer lloc vos mostre l´Aligot comú, o Arpella (buteo buteo). Es de tamany mitjà, fa aproximadament 120cm de envergadura, i te sempre color marró, amb unes taques clares molt característiques per la banda de baix de les ales. Te una forma més compacta que les águiles, i la cua més curta. Es habitual veure´l fent guardia damunt d´algun pal de la llum, o planejant a cercles sobre pinades, matolls o camps de cultiu.

Aguila serpera (Circaetus gallicus). Es de les àguiles grans (170cm). Color marro grisós, amb la banda de baix de les ales de color blanc amb punts transversals de color oscur. Te el cap gran i les potes protegides contra els mossos de les serps i fardatxos, que son el seu menjar preferit. Només podem veure-la durant l´època estival.

L´Aguila calçada (Hieraaetus pennatus) podem veure-la durant la fase clara i fosca. Durant la fase clara (en la foto), presenta uns colors més clars, amb l´esquena marró clar i la part de baix color blanc amb una franja més obscura. Durant la fase fosca per baix son de un color més gris tirant a negre. És de tamany xicotet, i durant la fase fosca pot confondres amb l´Arpella, encara que la Calçada te una forma molt més estilitzada.

En aquesta foto, vaig poder fotografiar un ejemplar jove d´Aguila reial (Aquila chrysaetus), sense dubte la més espectacular que podem veure i també la més difícil. Els exemplars joves, com el de la foto, presenten una taca blanca ben definida baix les ales, que amb el pas dels anys va desapareixent al temps que tota l´au pren un color marró. Es de tamany gran, pot passar dels 2 metres de envergadura, i de veure-la, segurament serà sobrevolant el cim de les muntanyes buscant la seua presa, sobre la que es llençarà a uns 150km/h.

Per acabar amb la entrada, tenim una foto d´Aguila de panxa blanca o perdiguera (Hieraaetus fasciatus), que està siguent acosada per un corb (corvus corax). Es de tamany mitjà-gran, fa aprox. 170cm, i te les ales color marró per dalt i baix, i la panxa blanca, la qual cosa la fa fàcilment identificable. Te un aspecte fort, fa el niu en penyassegats i és preciosa!

Com totes les aus esmentades estàn en perill, només diré que les he vistes totes durant l´any passat per la Marina Alta, sense anar a buscar-les, però alçant el cap moltes vegades.
Espere que vos haja agradat i que el dia que se´n trobeu alguna per dalt del cap, pogueu encara que siga, tindre curiositat per saber de quin ejemplar es tracta.
Que estigueu bons!

Mussol comú (Athene noctua). La llei del silenci

El mussol comú és un xicotet rapinyaire, que tot i ser un au nocturna, el podem veure durant el dia, situat pacient al seu agüait, esperant el moviment de la seua presa per llençar-se.

Té el cap ample, els ulls grans i grocs, la cua curta, i el bec fort; amb el qual caça grans insectes, ratolins, sargantanes, xicotets pardals i granotes.

Fa el niu en forats d´arbres, de roques o de cases abandonades. La femella posa entre 3 i 5 ous, els quals incuba durant 4 setmanes , i després de 5 setmanes del naiximent les cries ja poden volar.
Les característiques que més em criden l´atenció son el gir del seu cap, que pot girar fins 270º ; i el seu vol silenciós. gràcies al disseny de les seues ales i igual com la resta d´aus nocturnes es capaç de fer-ho en absolut silenci, per sorprendre a les seues víctimes durant la nit.

Que estigueu bons!

Oli d´oliva

Açò només és un exemple de cóm pot ser la collita i fabricació de l´oli d´oliva. Hi ha altres maneres de collir i replegar, però ací ho fem aixina, i aixina vos ho mostre.

Lo primer és matinar. Aplegues al bancal i l´agret encara està mullat de la rosada, al fons es senten els trons d´algun caçador i les merles desapareixen entre crits quan senten la nostra presència.

Escampem les veles baix de la olivera que anem a collir, i el primer que fem és sacsar-li les rames amb la "tombaora". Si les olives estan madures en cauen bon grapat. El moviment del braç mecànic les fa caure.

Però com sempre, moltes se´n queden al arbre, i s´han de tombar manualment. Nosaltres gastem uns raspalls com els que gasten els xiquets a la platja. El passes per la part més fina de les rames i en tombes prou. Les oliveres encara son joves, i si creixen molt ja haurem de utilitzar el mètode tradicional, la canya.

Una volta collides i amb els cabassos plens, amb la carretilla les portem al lloc on tenim la maquinaria. El primer que farem serà passar-les pel garbell, per a separar les olives de les fulles. Les deixes corres garbell avall i les fulles van perdent-se pel camí.

Quan tenim les olives netes, s´han de passar pel molinet, que les moldrà deixant-les fetes una pasta.

El següent pas és premsar-les. La premsa consisteix amb un pistó hidraulic que les apreta contra un tope que té dalt. Baix té una platera que és on es replega el suc que va fent-se per l´efecte de la pressió. Per a que la pasta no s´escampe, es posa dins dels esportins, que son unes eines d´espart en les quals, en acabar el premsat es quedarà només la part seca de la pasta.

Del suc que cau, una bona part és aigua, per això es gasta aquest decantador. Degut a la diferent densitat l´oli i l´aigua queden separats. L´aigua queda baix, i l´oli dalt.

I…oli fet!

Que estigueu bons!

No patiu, a Santa Llúcia ja s´allarguen els dies

Jo, com tots, estic fart de que a les 18h es faça fosc. No pots aprofitar les vesprades i quina diferència amb l´estiu, que passa de les 21h i encara fa claror! Bé, no patiu...al dia li queda poc per anar recuperant terreny.

No ho dic jo. Ho diuen els savis, els avis:

"El dia s´allarga: Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; pels Reis, un pas de vell; per Sant Joan el dia més gran, i passat Tots Sants els dies son germans"

Santa Llúcia ja està ahí, el 13 de desembre, un pas de puça.

Que estigueu bons!

Sis coses sense importància que et fan feliç

Acabe d´adonar-me´n i de casualitat, just quan he decidit pegar una visiteta a la blogosfera abans d´anar-me´n a dormir, que Vicent em va passar un meme el diumenge. I siguent ell, i encara que siga per pagar-li(amb un preu barat) el fet de llegir-li i no comentar-li els posts, he de seguir-lo. I ben pensat, no és mala cosa esta de pensar coses que ens agraden.
Allà vaig:

- M´agrada despertar-me abans que el despertador. A mi és que no m´agrada que em diguen el que he de fer, per això despertar-me sense "ajuda" m´agrada moltissim. Ho sent com una xicoteta victòria.

- Em fa feliç encendre el foc a la xemeneia i que no faça fum dins de casa. No sé si pels vents o per la fabricació, son majoria les voltes que fa fum i no pots gaudir de la llar.

- Em fa feliç obrir la nevera i vore que encara em queda algo de dolç...els que som golosos sabem que vull dir.

- M´agrada aplegar a casa i que vinguen la parella de terratrèmols, Dacsa i Xufa, a esperar-me a la porta, botant i embrutant-me els pantalons, i jo sense poder enfadar-me...

- Em fa feliç quan vaig pels pobles del interior, vore que molts d´ells apenes creixen i es conserven com sempre, com pobles. Als de la costa no ens han deixat ser pobles. Ara no sabem qué som.

- I m´agrada que tingueu en compte este raconet que va nàixer un dia no sé com. Quan he vist que al post de Vicent havia escrit un nom com el meu, i en posar-li el dit del ratolí per damunt he vist que era jo m´ha fet molta il.lusió, m´ha agradat i clar que si, em fa feliç.

Ara m´he quedat dubtant, perque el meme diu "coses sense importància", i realment tot allò que et pot fer feliç, per xicotet que siga, és important.

Que estigueu bons!

Que estigueu bons!

A voltes em sorprenc a mi mateix quan, en acomiadarme, amolle: "Hasta luego!"...Hasta luego? Seré taboll! Entenc que si parles castellà digues "hasta luego", però no parlant en valencià!El que més gaste és l´"adeu!" tot i que no m´agrada per les connotacions religioses. "Amb Déu?", amb Déu, qué?, si ell no fa res per ningú! Oh Déu, si estàs per allà dalt, ves baixant a tota paleta, abans de que açò pegue un pet, perque si ho comportes se t´amuntonarà la feina. Vull dir, que acomiadar-te amb un "adéu" tampoc és gran cosa, vista la inoperancia del Totpoderós...

Les propostes en son un parell:

La primera, més senzilleta, és :acomiadar-se amb un "a reveure!". "A reveure" implica un desig de tornar-te a trobar amb les persones de qui t´acomiades, i suposadament, sempre amb salut. "A reveure", 9 punts.

I la segona, la meua favorita, és: "que estigueu bons!". Recorde quan era xiquet, els meus iaios vivien al Raval, i a voltes quan anava a visitar-los i feia solet, ells estàven seguts a la porta de casa amb les cadires de boga, i jo seia al batedor (el batedor és la pedra que hi ha a la porta de les cases velles, això que a la resta del món digueu portal. Portal...el portal està a Betlem! hehehe ) i em preguntàven per l´escola, la bicicleta i coses de iaios i nets... fins que pujava algun home o dona pel carrer i sempre, ens deien:"que estigueu bons!"Sense dubte és la millor fòrmula, una expresió clara de desig de benestar per als que es queden al lloc. "Que estigueu bons!", 1o punts.

Vaig a començar a gastar-la:

Que estigueu bons!

La Tardor ens ha envaït

Es ara, quan les figueres es queden nues

i les fulles dels ceps començen a prendre tons ocres abans de caure,

que els bancals, ben assaonats, s´omplin d´agret (Oxalis pes caprae) i semblen una catifa verda. Qui estiga preguntant-se perqué es diu « agret », o no ha segut mai xiquet o ha viscut tota la vida a la capital. Qui no ha mossegat mai un manoll de agret? Eh, ehhh!

Tot el que ara és verd, quan li toque florir, serà una mescla de verd i groc.El groc de la flor, clar, i serà molt més vistós.

A més de l´agret, després de les primeres plogudes, també podem trobar Ravanell o Ravenissa blanca(Diplotaxis erucoides), que fa contrastar la seua blancor enmig de tant de verd. El Ravanell és considerat una mala herba, ja no per la seua facilitat per escampar-se, més encara perque té molta mel i les abelles van a buscar-li el nectar en lloc de estar polinitzant ametlers, la qual cosa els fa baixar el rendiment.

I també la Rapa, Rapallengua o Cresolet ( Arisarum vulgare) si la terra és bona. Hi ha una dita que diu:" Bancal amb rapa, ni es ven ni es barata". Per algo serà...

En alguns llocs també s´anomena frare, a vore si sabeu perqué? hehehe

Au!